Quadre amb la imatge del sant a Sant Feliu de Guíxols
Xilografia dels segles XVII-XVIII
Coca a l'ermita de Sant Simó (Mataró)
Dibuix del Foc de sant Elm
Maquetes de vaixells a Lloret
Ermita de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols
Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols
Detall d'una peanya
Sant Elm a Lloret de Mar
Sant Elm a Blanes
Capella de carrer a Tossa de Mar
Goigs en llaor de Sant Erasme a Barcelona
|
| Sant Elm és la divinitat marinera més antiga del nostre país. Documentat ja al segle XIII, període en què Catalunya comença a forjar la seva potència naval al Mediterrani, el primigeni protector dels navegants catalans està vinculat a un fenomen natural que apareix durant les tempestes en alta mar.
Qui és i com es representa sant Elm?
Sant Elm és una divinitat marinera del panteó cristià present en diversos països de la riba nord del Mediterrani.
A casa nostra se'l representa vestit de bisbe (amb una mitra al cap) i amb els seus dos elements identificadors: un vaixell de vela en una mà i un bàcul del que sembla que en surt una flama de foc o unes onades.
En les representacions més antigues del sant aquest vaixell té forma de coca, una mena de nau curta, alta i molt ampla, usada del segle XIII al XV com a embarcació de comerç i de guerra. Els exvots més antics oferts a sant Elm també havien tingut forma de coca, tal i com testimonia la Coca de Sant Simó de Mataró, una maqueta de vaixell trobada a Calella del Maresme i originàriament coneguda per Coca de sant Elm.
En els gravats impresos el sant apareix enmig de grans tempestes, entre llampecs i grans onades, ajudant mariners amb problemes. En altres països el sant és representant amb una palma de màrtir o amb cabrestant (un ormeig present als vaixells per tal de recollir corda) amb el que es creu que fou esbudellat.
El Foc de sant Elm
Sant Elm és una divinitat que està íntimament relacionada amb un estrany fenomen natural: un resplendor de color blavós que apareix al capdamunt dels pals dels vaixells durant les tempestes en alta mar, quan l'atmosfera està molt carregada d'electricitat.
Els navegants interpreten l'aparició del "Foc de sant Elm" com un bon auguri: és un senyal inequívoc que la tempesta va de baixa, fet que atribueixen a la intercessió del sant. Els textos antics expliquen que hom creia que quan apareixien les misterioses llums fosfòriques sant Elm prenia el comandament de la nau i, a partir d'aleshores, els mariners no havien de tocar més el timó per sortir de la tempestat.
Al llarg de la història, aquest fenomen lluminós, ja observat des de la més remota antiguitat, s'ha interpretat com una manifestació de les forces que governen el mar i desfermen les violentes tempestes. En la mitologia grega s'associà a un dels fills del déu del llamp, Zeus, mentre que en l'univers cristià es vincula a sant Elm.
Hom creu que es va designar amb el nom d'elm a aquest fenomen, i per extensió al sant, perquè en català "elm" significa “Part de l'armadura que cobria el cap”, fent referència a la part més alta dels vaixells on es manifestava l'estranya llum.
Hagiografia
A Catalunya i l'Alguer, sant Elm s’identifica amb Erasme d'Antioquia, un ermità –d'existència històrica dubtosa– que va viure al segle III a la regió d'Anatòlia (l'actual Turquia) i que fou bisbe de la ciutat d'Antioquia. Fou perseguit, martiritzat amb turments diversos i finalment empresonat per les seves idees.
Una llegenda associada a la seva vida explica que un àngel enviat per Déu el va deslliurar de la presó i el portà fins una platja on els esperava una barca que els conduí fins a Formia, una ciutat costanera del centre d'Itàlia on va morir, el 2 de juny de 303 dC. Les seves relíquies es conserven a la ciutat propera de Gaeta.
Fou declarat sant màrtir del cristianisme i, arran d’aquesta llegenda de tipus miraculós, ben aviat esdevingué patró dels mariners italians.
Història del seu culte en terres catalanes
A casa nostra, el culte a sant Elm es remunta als segles XII-XIII, període en què Catalunya comença a forjar la seva potència naval al Mediterrani, gràcies als contactes que la casa reial catalana fa amb el Regne de Sicília, on el sant ja era el patró dels navegants i mariners.
La primera referència a una capella de sant Elm és la que tenia al convent de Santa Clara de Barcelona, un monestir -avui desaparegut- situat al barri marítim de la Ribera i fundat entre 1233 i 1236 per unes monges italianes. Aquesta capella fou freqüentada pels membres de dues importants institucions marineres barcelonines: el Consolat de Mar i la Confraria de Sant Elm, que hi celebraven les seves festes. Cal recordar que en aquesta mateixa època, l'any 1282, Pere el Gran fa la conquesta del Regne de Sicília, a l'interior del qual hi ha les ciutats de Formia i Gaeta.
Tot i que no s'ha aclarit encara si el seu culte el portaren els mariners que havien estat en contacte amb Itàlia o bé si fou promogut per les monges de Santa Clara (o totes dues coses a la vegada), el cert és que Barcelona en fou l'epicentre i que des d'allà s'estengué a altres poblacions de Catalunya. Així, a partir de la segona meitat del segle XV, arreu del país es fundaren confraries sota l’advocació de sant Elm, organitzacions que, a més a més de defensar els interessos dels mariners (entre els quals redimir els que havien caigut captius en les escomeses corsàries), promovien el culte al sant i celebraven la seva festa anual. Se'n té constància a Barcelona (1424), Calella (1449), Lloret de Mar (1554), Arenys de Mar (1585), Mataró (1588), Blanes (1605), Canet de Mar (1619), Torredembarra, Sitges, Tossa de Mar (1712)...
Els esdeveniments de principis del segle XVIII provoquen una crisi del culte a sant Elm entre els mariners catalans. Per una banda, el setge de Barcelona de l'any 1713-1714 destrueix totalment el monestir de Santa Clara i la capella de Sant Elm. Per l'altra, les noves autoritats borbòniques castellanes i els dominics promouen entre els mariners catalans el culte a Pedro González, un frare nascut al segle XII a Castella que, vestit amb l'hàbit negre i blanc dels dominics i amb un vaixell a les mans, anomenen san Telmo i el converteixen en el patró dels mariners del nord de la península. Comença, així, una confusió intencionada amb l'objectiu de substituir el primigeni sant Elm català, que va vestit de bisbe i celebra la seva festa el 2 de juny, pel posterior san Telmo castellà, que va vestit de frare i celebra la seva festa el 14 d'abril.
Patronatge i atribucions
Sant Elm és un intercessor davant el perill que suposen les tempestes marítimes i, per això, és el protector de tots els que naveguen per mar. El van adoptar com a protector els navegants, especialment mariners mercants, associats en confraries que duien el seu nom, però també els constructors de vaixells i els integrants de les institucions marítimes derivades de l’antic Consolat de Mar.
Se l'invoca per tal que el viatge en vaixell vagi bé i perquè, en cas de trobar-se amb una forta tempesta, s'aturi la seva fúria i cap llamp caigui damunt l'embarcació.
Text i fotografies: Manel Carrera i Escudé
|