|
|  
|
| |
La belladona - Intrínsecament lligada a la bruixeria, com la mandràgora o el betlem, es creia que l'esperit de la belladona sortia la nit de Walpurgis, quan les bruixes es preparaven per celebrar el aquelarre. Era, juntament amb altres espècies, emprada en la preparació d'ungüents que en ser absorbits per via cutània provocaven al·lucinacions, gran lleugeresa i la sensació de volar. Els seus principis actius són la hiosciamina, atropina, atropamina, belaplomina i escopolamina, presents a tota la planta, encara que més abundants a les fulles. Aquestes substàncies tòxiques provoquen eufòria i al·lucinacions, encara que en dosis elevades poden causar desorientació, pèrdua de memòria, coma i la mort.
La mandràgora - la mandràgora probablement sigui la planta “màgica” més famosa a Europa, tant per les seves propietats medicinals i psicoactives, com pels mites i les llegendes que se li han associat al llarg dels segles. Coneguda des de l'antiguitat, les seves propietats curatives van ser ja esmentades als papirs d'Eber (1500 aC). Tot i que inicialment es va utilitzar com a amulet per donar bona sort, com a afrodisíac i per tractar la infertilitat, el seu ús més rellevant a partir del segle I va ser com a sedant i anestèsic en procediments quirúrgics. Plini donava als seus pacients un tros d'arrel per mastegar abans de les operacions i Dioscórides utilitzava un vi de mandràgora com a anestèsia, com a somnífer i per calmar el dolor.
|
|
|
|
|
| | | |
ECOSISTEMA
