Dibuixos del pericó
Fulla amb els forats característics
Pom de flors d'hipèric
Recollint pericó
Flor de pericó
La tija i les fulles
Cistell ple d'Herba de Sant Joan
Posant l'oli d'ametlles al recipient
Oli acabat de barrejar
Al cap de 40 dies d'estar a sol i serena
|
| Una de les plantes associades a les celebracions del solstici d’estiu és, entre d’altres, el pericó o hipèric, també conegut pel nom genèric d'Herba de Sant Joan. Popularment anomenada "herba de l'alegria", la planta té reconegudes propietats guaridores i d'ella se n'elabora l'oli de cop, un remei tradicional avui també utilitzat per la medicina natural.
Noms i cicle natural de l’hipèric
L’ hipèric també és conegut amb els noms de pericó o arnicó (Pirineu), foradat (País Valencià i Illes Balears) i trescam (Catalunya Nord). Fora del nostre país, aquesta planta és coneguda amb els noms castellans “hipericón o corazoncillo”, el francès “Chassediable o millepertuis perforé “, amb els “ostoargal o espai-bedarr” de l’euskera, amb l’anglès “saint John's wort” i amb els italians “iperico o cacciadiavoli”.
El seu nom científic, pres del llatí, és Hypericum perforatum. La primera part d’aquesta denominació, Hypericum, sembla que fa referència al seu ús com a planta utilitzada en els cultes religiosos de l'antiguitat, posada per damunt les imatges religioses a mode d'ofrena, hypér (“per damunt”) i eíkon (“imatge”). Per altra banda, el cognom perforatum fa referència a l’aspecte foradat que tenen les seves fulles quan es miren a contraclaror, per efecte d’unes petites glàndules secretores.
El pericó té moltíssimes denominacions populars que fan referència tant al període de la seva recollida (herba de sant Joan, flor de sant Pere...) com a la seva composició (herba foradada, milforats...) i sobretot a les seves virtuts curatives (herba de cop, herba de les ferides, herba de les bruixes, espantadiables, caçadiables...). Popularment també se la coneix amb el nom "d’herba de l’alegria" doncs des de l'antigor ha estat una herba utilitzada en el tractament de malalties relacionades amb la tristesa i la melangia, com la depressió.
El pericó, del que se'n coneixen fins a deu espècies diferents, és una planta salvatge que creix en els marges i voreres dels camins, camps i herbassars de les terres baixes de tot Europa.
La floració del pericó comença al maig i s’allarga, segons les zones, fins al setembre, un espai temporal en què la planta treu la seva flor groga característica. El millor moment per a la recol·lecció de la planta és entre el 21 i el 29 de juny, pels volts del solstici d’estiu, entre Sant Joan i Sant Pere, un moment que coincideix amb el període de màxim esplendor i de floració de l’hipèric, i que hom creu especial, doncs les plantes adquireixen propietats extraordinàries.
Virtuts i propietats del pericó
El pericó ha estat utilitzat des de molt antic com una herba guaridora, bàsicament utilitzada per a curar tot tipus de cops i les inflamacions posteriors en l’aparell locomotor, així com altres tipus de ferides, com les provocades per cremades. El refranyer popular recull aquest ús intensiu de la planta com a guaridora: «Qui té oli del pericó, no li cal metge ni doctor», “Per al dolor, no hi ha res com el pericó”.
Les propietats màgiques de la planta també estan ben documentades des de ben antic. El pericó fou utilitzat per foragitar dimonis i mals esperits, posant poms de la planta cap per avall en diferents racons de la casa. A l’edat mitjana el pericó s’utilitzà per combatre encanteris, embruixaments i determinats trastorns psíquics, uns usos pels que la planta va adquirir el nom popular d’herba de les bruixes.
Modernament, el pericó ha estat reivindicat com el darrer gran descobriment terapèutic per a combatre la depressió lleu i moderada. El pericó, pres en infusió (i sota la tutela d’algun especialista) sembla que és una bona alternativa natural a pastilles antidepressives (com el Prozac) i també es distribueix en comprimits elaborats per laboratoris farmacèutics. Cal tenir en compte, però, que els seus efectes no són immediats si no a mitjà termini: a partir d'un mes a comptar des de la seva ingesta. Els experts recomanen també prudència i control facultatiu en l’ús intern del pericó, perquè, mal administrat, pot provocar nerviosisme, trastorn intestinals, cansament, vertigen, sequedat de boca i hipertensió.
La ciència, en analitzar els diferents components químics amb principis actius que té la planta, ha corroborat que el pericó té propietats antiinflamatòries, cicatritzants i antidepressives. Així, per exemple, s'ha demostrat que el pericó conté hipericina, un element amb alts nivells de vitamina E, que té propietats regeneratives cel·lulars. El pericó facilita la concentració i també té propietats ansiolítiques, digestives, hepàtiques, sedants i fins i tot anticancerígenes.
El procés d’elaboració d’oli de pericó
L’oli de cop, oli de pericó o oli de Sant Joan és molt fàcil d’elaborar de forma casolana i, com a remei tradicional, serveix per a combatre el dolor produït per cops.
La tradició recull que el millor moment per anar a collir el pericó és pels volts del solstici d’estiu, entre Sant Joan i Sant Pere, moment en què la planta és en floració.
La planta acabada de collir s’escapça en petits trossos (flors, fulles i tija) i s’introdueix en un recipient de vidre d’un litre. Tot seguit s'hi aboca un litre d'oli d’ametlles (també pot ser d'oliva verge) que ha de cobrir-ho tot. Es tapa i es deixa macerar a sol i serena entre 21 i 40 dies, xarbotant el recipient de tant en tant perquè tot es barregi millor.
Durant aquest temps el líquid va agafant el seu color vermell característic -provocat per la hipericina- color que li ha valgut el sobrenom "d’herba de la sang”. Passats els 40 dies l'oli es cola i es guarda en un lloc sec i fosc.
L’oli resultant es pot utilitzar de forma epidèrmica -aplicant per sobre la pell- per guarir el dolor provocat per cops i torçadures, i també per a ferides, cremades lleus (primer abundantment mullades amb aigua) i també per a altres malalties de la pell.
Cal tenir en compte que una vegada elaborat a l'engròs, l’oli de cop s'ha de guardar en flascons més petits, d’una sola dosi, perquè en obrir-lo s’oxida amb facilitat i perd bona part de les seves propietats.
Text i fotografies: Manel Carrera i Escudé
|
ECOSISTEMA
)
)
)
)
)
)
)
)
)
