Nemini parco: No perdono a ningú
Gravat antic de la festivitat
Gravat d'una processó d'ànimes
Les visites al cementiri
El Panteó de Roma
La mort es representa amb un esquelet
|
| La Festa de Tots Sants o Festa dels Morts ha conservat en el seu costumari tota una sèrie de celebracions, elements i ritus que provenen de sistemes de creences anteriors al cristianisme. Segons la tradició popular, aquestes dates són el moment de l'any en què s'interrelacionen els dos móns, el dels vius i el dels morts.
Els dies en què es recorda als morts
Moltes de les cultures, religions i pobles que habiten el planeta Terra -malgrat algunes sonades excepcions (com els ortodoxos cristians, els jueus i els musulmans)- tenen un dia de festa dedicat a recordar els familiars avantpassats morts. Aquesta jornada es desenvolupa amb celebracions i ritus que presenten una gran riquesa i diversitat.
A la nostra societat, on els morts han estat venerats tradicionalment com a protectors de la llar, la celebració arriba en un moment de l'any, l´inici de la tardor, en què la natura sembla morir: comença el temps fred, les nits són cada cop més llargues, cauen les fulles dels arbres i la terra sembla esmorteïda.
Si bé és cert que hi ha moments durant l'any en què de manera íntima i personalíssima recordem als familiars i amics morts, la Festa de Tots Sants permet que aquest moment sigui compartit amb els altres. Tots Sants és, doncs, el moment institucionalitzat en què tots, col·lectivament, recordem als nostres difunts.
A casa nostra la festa se celebra tradicionalment en tres dies: el 31 d'octubre (Nit de Tots Sants), l’1 de novembre (diada de Tots Sants) i el 2 de novembre (Dia dels Difunts). Es tracta d'uns dies en què s'interrelacionen els dos móns, el dels vius i els dels morts. Així, mentre la nit del 31 d'octubre hom creu que les ànimes dels morts visiten als vius, durant l'1 i 2 de novembre són els vius els que visiten als morts anant al cementiri.
El llarg camí de la cristianització
En el món cristià, la festivitat de Tots Sants és una de les més importants de l’any litúrgic i els seus orígens es perden a les profunditats de la història.
El camí que mena a l'Església cristiana a triar el primer de novembre per a aquesta diada comença a principis del segle VII quan el Papa Bonifaci IV va transformar el temple romà del Panteó, que era dedicat a Tots els Déus dels romans, i el consagrà en honor de la Verge Maria i de Tots els Màrtirs cristians. També va disposar que cada any fos celebrada una festa el dia d'aquesta efemèride, el 13 de maig.
Posteriorment, Gregori III va impulsar la construcció d´una capella a la Basílica de Sant Pere dedicada a tots els sants de l'església. Aquest pas es feu en el marc del concili de 731, convocat contra els iconoclastes i en què es referma la festa de tots els sants morts i s'encarrega a una comunitat benedictina que celebri una missa diària en honor seu.
Però la celebració d'aquesta diada l'1 de novembre no apareix fins a l segle IX, a precs de Lluís el Piadós i dels bisbes de les Gàl·lies, i agafa un impuls definitiu quan l'abat de Cluny, sant Odiló, introdueix la festa en tots els monestirs reformats, pels volts de l'any 1000. Va ser el Papa Gregori IV qui va designar el dia 1 de novembre com a data oficial de la celebració i va promoure la institució d´un segon dia de pregàries pels difunts, el Dia dels Morts.
D'aquesta manera és com la festa de Tots els Màrtirs, que es celebrava primer pels volts del 13 de maig, va passar a ser la de Tots els Sants, l'1 de novembre. A la Catalunya Nord, la festa s'anomena "Martror", paraula que designa el conjunt de "màrtirs" cristians que l'Església recorda aquest dia.
La influència celta
Però encara podem tirar més enrere. No és d'estranyar que aquests personatges demanessin que la festa dels morts se celebrés l'1 de novembre: els seus monestirs eren en zones on els cultes funeraris celtes seguien vigents i exercien una gran importància social. L'abat de Cluny va aprofitar la celebració del dia dels morts a la cultura celta i el va fusionar amb les noves pràctiques cristianes.
El culte als difunts era una part fonamental del sistema de creences dels antics celtes, i encara avui tots els pobles d'arrel cèltica conserven una gran varietat de tradicions relacionades amb el fet de morir. Els celtes, un conjunt de pobles nòmades que basaven la seva subsistència en la ramaderia, creien que el cicle de l'any estava dividit en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. El temps clar començava l'1 de maig, amb el floriment de la natura i la sortida dels ramats a pasturar i el fosc l'1 de novembre, coincidint amb l'arribada del mal temps i el tancament dels ramats.
L'1 de novembre celebraven les festes del Samain o Samuhin, la festa celta en honor dels morts. Els dies del Samain obrien el període d'obscuritat i es consideraven un "temps fora del temps", entre les dues meitats de l'any. Un moment màgic i especial en què les terres de l'altre món obrien les seves portes i els seus habitants entraven en contacte amb el món dels humans.
Text: Redacció festes.org
|
ECOSISTEMA
)
