El Santuari de Sant Grau
Imatge del sant a l'interior de l'església
La gerra o olla de Sant Grau
Ofici solemne
Ballada de sardanes
Toquen a córrer
Dinar popular
|
| Cada 13 d'octubre milers de persones vingudes de Tossa i d'altres poblacions properes es troben al santuari de Sant Grau de Vallpresona, al bell mig del Massís de les Cadiretes, per celebrar l'Aplec de Sant Grau, una festa amb més de 600 anys d'història que ret homenatge al poder de l'aigua.
El santuari de Sant Grau
Situat en un paratge natural privilegiat al bell mig del massís de Cadiretes-l'Ardenya, on abunden els dolmens, els menhirs i les pedres sagrades de sacrificis, el santuari de Sant Grau de Vallpresona està erigit damunt una mina natural d'aigua. Per això, un de les seus símbols és una gerra misteriosa que la tradició explica que no para mai de rajar aigua, emblema inequívoc de la presència del naixement d'un curs d'aigua o d'una font.
El santuari està dedicat, almenys des del segle XV, a Sant Grau d'Orlhac, un noble occità esdevingut sant que celebra la seva onomàstica el 13 d'octubre i que la tradició catalana diu que va viure una temporada en aquest indret com a ermità al segle IX. Venerat a més de 40 municipis de Catalunya, al Ripollès i la Garrotxa se'l coneix com a protector del bestiar boví, en un moment de l'any en què els ramats baixen de la muntanya per evitar el fred que arriba. El dia del sant, els ramaders li oferien petites figures de terrissa amb la forma d'algun dels seus animals. En aquestes contrades (la Selva i el Gironès), en canvi, és considerat un sant saurí que proporciona aigua amb propietats remeieres, i un intercessor per tal que les noies trobin marit. Antigament, les noies de Llagostera i Sant Feliu de Guíxols que anaven al santuari de Sant Grau, posaven el cap aprop de l'olla i deien:
Sant Grau, Sant Grau
doneu-me marit sisplau.
Sigui ronyós, sigui pollós
mentre bon marit fos.
El santuari i els seus annexos han funcionat, al llarg del temps, com a espais privats (hostal, restaurant...) fins que l'any 2009 l'Ajuntament de Tossa va recomprar-lo per tornar-li a donar el caràcter públic que mai hauria d'haver perdut.
L'aplec del 13 d'octubre
Cada any el 13 d'octubre, el Santuari de Sant Grau acull el seu aplec anual. Malgrat caure moltes vegades en dia laborable, el santuari viu un dia especial. La celebració comença de bon matí, quan la gent de Tossa de Mar però també de poblacions veïnes, com Llagostera, Caldes, Vidreres, Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Lloret de Mar i altres poblacions, es dirigeixen fins al santuari a peu o en cotxe.
Al migdia es fa la missa solemne en honor al sant a l'interior de l'església (és l'únic dia a l'any que la capella és oberta). En el marc d'aquest ofici té lloc la cerimònia de benedicció i repartiment de l'Aigua de Sant Grau, una aigua que, des de temps immemorials, és considerada remeiera. Els documents històrics expliquen que gent vinguda de tot Catalunya i Occitània anava en pelegrinatge al santuari el dia de l'aplec per obtenir-ne una mica. Segons la llegenda, aquest dia es produïa un fet extraordinari: per més que es repartís aigua entre els pelegrins, la gerra on es guardava no es buidava mai. Aquest misteriós "miracle" va ser tan famós que fins i tot un llibre el va incloure com una de les "Siete maravillas raras del Principado de Cataluña".
La missa acaba amb l'emocionant cant d'uns goigs del segle XVII (1696) en honor al sant. Una vegada finalitzat l'ofici, a l'exterior del santuari es ballen sardanes i un "Toquen a córrer", el ball de fi de festa emblemàtic de Tossa. També s'acostuma a sortejar un xai.
Un dels costums propis de la festa és el dinar popular a base d'arròs i xai que colles d'amics i famílies celebren pels volts del santuari. Aquest és un dels moments més importants de l'aplec, doncs és quan gent vinguda de tots els pobles del rodal, es troba i se socialitza.
Avui són moltes les veus que demanen que la festa sigui traslladada al dissabte o diumenge més proper al 13 d'octubre perquè d'aquesta manera molta més gent podria pujar al santuari a celebrar aquest emblemàtic aplec.
Text i fotografies: Manel Carrera i Escudé
|
ECOSISTEMA
)
)
)
)
)
)
)
