|
Calendari: Festes d'Hivern > Carnaval > En Carnestoltes
|
|
Formes, atributs i noms del Carnestoltes
Les mil i una cares del Rei dels Pocasoltes
Diferents poblacions, Dijous Gras- Dimecres de Cendra
Gravat antic d'en Carnestoltes
Sant Quintí de Mediona. Passeig del Carnestoltes
En Pellofa de Mataró l'any 1981
En Carnestoltes de Molins de Rei
Carnestoltes de Tarragona. Foto: Rafael Lopez-Monné
Ninot-falla de Caldes de Montbui dedicat a la ministra dels trens (2008)
Gegant Carnestoltes de Vinaròs 2011. Foto: Jordi Beltran i Vinaròs News
En Pellofa de carn i ossos l'any 2008
Rei i Reina Carnestoltes de Sitges Foto: Rafael Lopez-Monné
En Pau Pi de Lleida
Plorant la mort del Carnestoltes a Rialb de Noguera, mitjans segle XX
Enterrament d'en Pau Pi a Torrefarrera
Crema del Carnestoltes en una escola
|
| En Carnestoltes, aquell que no té carn, és un dels protagonistes de les festes del Carnaval tradicional català. Aquest personatge grotesc i estrany, que durant uns dies és entronitzat com a rei de la tabola i la gresca i que després és ajusticiat sense pietat, té, a casa nostra, un bon nombre de formes i denominacions populars.
La festa de Carnaval conté, a Catalunya, un ritus d'expulsió col·lectiva del mal que es materialitza en la construcció, exhibició i crema d'un personatge satíric i burlesc, que pot tenir diferents formes i noms tot i que genèricament és anomenat Carnestoltes.
Noms i atributs del personatge
El mot Carnestoltes prové de "carnes tollere" (de la mateixa manera que Carnaval prové de "carnes levare") una referència clara i explícita a aquest ninot que protagonitza les festes i que no té carn, que té les carns llevades, tretes, que no és un ésser humà de carn i ossos.
Tot i que en la majoria de poblacions el nom amb què és conegut aquest ninot és Carnestoltes, hi ha un bon nombre d'altres denominacions locals. A Mataró, per exemple, l'anomenen Pellofa, mentre que a Algaida i a Maó li diuen Camestortes i, a Sort, Requinquà. A diverses poblacions gironines, com Cadaqués i Palafrugell al Carnestoltes l’anomenen Gori-Gori mentre que a les localitats lleidatanes de Torrefarrera i Lleida l’anomenen Pau Pi.
Alguns estudiosos consideren que en Carnestoltes és una espècie de divinitat profana. El ninot és, en molts pobles, anomenat “Rei” o “Sa Majestat” perquè se’l considera Rei dels Pocasoltes, Rei de la Disbauxa, Rei de la Tàbola, Monarca de la Befa. El ninot però, sovint també rep altres títols, com ara els de Duc de les Camàndules, Baró de la Boira, Marquès de la Camamilla, Duc de la Paciència, Marquès de la Cova, atributs propis del ninot al Carnaval barceloní del segle XIXè. A Montuïri, en les primeres dècades del segle XX el ninot representava la figura del comte de Romanones. A Alaior en Carnestoltes és en Bernat Figuerola, un sabater local que va anar a fer les Amèriques i que cada any per Carnaval reneix per repartir -satíricament- la seva fortuna.
Formes i mides d’en Carnestoltes
El diccionari recull que "carnestoltes" és el "Ninot de palla vestit de roba, que els dies de Carnaval posen penjat al balcó i el cremen el darrer dia (or.)". Efectivament, la manera més tradicional i senzilla de donar forma al Carnestoltes acostuma a ser fent un ninot, corneli, bujot o mamarratxo com els que hi ha als horts i als camps per espantar als ocells. Aquest tipus de ninots també es coneixen genèricament per “tarlà”, i els romans ja els anomenaven "pilae", d'on prové el mot castellà "pelele".
Es tracta d'una figura de mida humana feta amb roba vella, palla o algun altre material, que pivota al voltant d'un pal vertical que li fa de columna i d'un altre horitzontal que li fa de braços. De Carnestoltes construïts així n'hi ha documentats arreu: Agramunt, Arenys de Mar, Barcelona, Barberà del Vallès, Bellmunt del Priorat, Benavarri, Bonansa, Cadaqués, Canillo, Capmany, Cardona, Durro, Encamp, Escaldes-Engordany, Gavà, Gelida, Gironella, Mollet del Vallès, Montblanc, Olost, el Pont de Vilomara, Rialb, Rupit, Sallent, Santa Margarida de Montbui, Sant Cugat Ses Garrigues, Sant Julià de Lòria, Sarroca de Bellera, Sort, Tamarit de Llitera, Tavascan, Tremp, Vallbona d'Anoia, Verges, etc
En d’altres poblacions, el ninot és una mica més elaborat. A Manresa, per exemple, la tradició (des del 1983) és que el Carnestoltes neix d'un gegant i, per votació popular s'elegeix qui n'ha de ser el pare. I a Rupit, el cos del ninot era un bot de vi ple i, el dia de l'escenificació de la mort del Carnestoltes, l'escapçaven, fent que el vi corregués com si fos la sang del personatge. El jovent s'hi abocava i el recollia cantant i cridant "vinorum calentorum!". A Berga, el ninot Carnestoltes no té dimensió humana sino que és més aviat de mida gegant i ha de ser dut per diverses persones.
Al llarg de la seva llarga història, el Carnaval de Barcelona ha preferit personificar en Carnestoltes com un ninot i no pas com una persona humana. Del ninot Carnestoltes de la Barcelona de mitjans del XIX Joan Amades en diu: "...era format per un enginyós artifici, ideat i modelat per l'artista Joan Malagarriga, i tenia una bonicacara de cera amb fesonomia somrient, la qual li era canviada per una altra d'aire tristoi quan emmalaltia. Bellugava fàcilment totes les articulacions i gràcies a un graciós enginy fins simulava fumar. Vestia del temps de Carles III amb barret de gresol i casaca. Durant l'any, es mantenia embalat dintre una caixa." Durant molts anys el Carnestoltes barceloní fou anomenat "En Serafí Pollastre".
A Vinaròs, des del 1983, és tradició que en Carnestoltes sigui un gegant. Cada any se'n construeix un de mida i forma diferent que és l'eix de la festa però que té una vida efímera, doncs, finalment, és destruït al foc.
El ninot Carnestoltes pot, fins i tot, arribar a ser extraordinàriament gegant, molt proper al què és una falla valenciana. A Caldes de Montbui, per exemple, el Carnestoltes és una construcció artística gegant que posa la seva atenció en satiritzar algun dels esdeveniments que han ocorregut al poble o al país durant l'any. El Carnestoltes, que cada any és diferent, és construït per l'Escola Taller d'Art i és cremat amb l'ajuda del ball de diables local.
En d'altres poblacions, en canvi, com ara Mataró, Lleida, Vilanova i la Geltrú, Tarragona o Torelló, en Carnestoltes no és un ninot sense vida sinó tot el contrari: l'encarna una persona de carn i ossos. En molts d’aquests casos és una companyia teatral la que s’encarrega d’escenificar la farsa i sovint s'acompanya el Carnestoltes de la seva companya, la Concubina o Reina. També hi ha documentada la presència de Carnestoltes "vius" a Castellterçol, Centelles, Sant Celoni, Sant Feliu de Guíxols, Viladecans, etc
No hi ha, doncs, una única manera de donar forma al protagonista i emblema del Carnaval, en Carnestoltes. La majoria, això si, són ninots senzills, tipus espantaocells. En alguns llocs, com a Terrassa, Tarragona o Torelló hi ha un Carnestoltes de carn i un Carnestoltes ninot que cohabiten per desenvolupar la seqüència ritual. I fins i tot pot ser que una població comenci tenint un Carnestoltes ninot i amb els anys acabi fent una falla o donant-li carn, o al l’inrevés.
Això si, el Carnestoltes ha d’acomplir una sola condició: ha de ser el centre d’atenció de la gresca i la disbauxa desenfrenada, l’inspirador d’un món al revés, emblema de la llibertat, l’instigador de la transgressió, l’agitador de les consciències, l’epicentre de la diversió, una coartada per passar-ho bé fent servir la imaginació i l’enginy… i per això cal que sigui una representació grotesca, satírica, burlesca, com més estranya millor.
El protagonista d’una gran farsa burlesca
Tot i que hi ha moltes variants possibles, la seqüència tradicional de la festa comença normalment amb la construcció del Carnestoltes en un lloc no visible i l'escenificació de la seva arribada cerimonial al poble el Dijous Gras, acompanyat per una colla de persones que simulen ser els seus acompanyants i seqüaços. En Carnestoltes és l'encarregat de proclamar l’inici del regnat de la burla, la barrina, l'escarni i el llibertinatge i d'encoratjar als ciutadans a posar potes amunt l'ordre establert.
El Carnestoltes és inicialment benvingut i tractat amb tots els honors, com un heroi, com un ídol. És col·locat en un indret ben visible, des d'on presideix totes les activitats carnavalesques posteriors: inversions, àpats comunitaris, rues, balls, guerres festives i sàtires, la majoria de les quals tenen al ninot com a protagonista. El Diumenge de Carnaval (a vegades el dissabte) en Carnestoltes forma part (tot sovint l'encapçala) d'una gran rua de disfresses o carrosses on s'exhibeix amb tota pompa i fastuositat.
A partir d’aleshores, però, en Carnestoltes passa a ser mal vist i és acusat com el culpable de tots els mals de la comunitat, de tots els excessos que hi ha hagut. I finalment, el Dimarts de Carnaval, és jutjat públicament, condemnat a mort o destruït. En alguns indrets en Carnestoltes emmalalteix ,i poc a poc, i malgrat les cures que se li intenten fer per reanimar-lo, mor.
El Dimecres de Cendra, darrer dia de les festes, es fa un dels grans actes del Carnestoltes tradicional català: un enterrament multitudinari que compta amb la presència de personatges estrambòtics que, entre grans plors, diuen adéu al seu Rei. L’enterrament acaba amb la destrucció del ninot, sovint cremat a les flames, però a vegades simplement destruït a cops o disparat amb trets. Sigui com sigui, sempre es salva una part del cos d'en Carnestoltes (un dit, el penis, un braç..) perquè pugui renéixer l'any següent.
Text: Manel Carrera i Escudé
Fotografies: Arxiu Joan Amades, Pellofa de Mataró, Rafael López-Monné, Comissió de festes de Torrefarrera, Pau Plana Parés, Jordi Beltran.
|
|
|
| |
| |
| |
|
| |
|
|
 |
 | |
|
| |
El Carnaval de Barcelona
Diversos autors, / Ajuntament de Barcelona
Llibret de divulgació sobre la festa de Carnaval a Barcelona editat el ...
|
|
| |
|
ECOSISTEMA
)
)
)
)
)
)
)
)
)
)
