|
Ecosistema: Protagonistes > Cant improvizat
|
|
El cant improvisat
L'art d'improvisar cançons
Diverses poblacions, Diversos moments de l'any
Albaes a la Mare de Déu de Bétera
Combat de corrandes a Santa Pau
Dues generacions de glosadors mallorquins
Mateu "Xurí" Matas
Glosadora
Trobada de cantadors
|
| En els darrers anys la cultura popular catalana ha vist com el cant improvisat ha experimentat una revifalla molt important gràcies sobretot, a l’apropiació que d’aquesta tradició n’han fet els més joves, a la creació de trobades i festivals de cantadors i a la potenciació del gènere al seu lloc d’origen: les festes populars.
El reviscolament de la cançó improvisada en català s’ha produït, sobretot, gràcies a que els més joves, de la mà dels més vells i experts improvisadors, han trobat en aquesta manifestació cultural una via per expressar-se amb total llibertat i espontanietat.
L'antiga tradició d'improvisar versos
L’art d’improvisar versos rimats forma part de la cultura popular oral catalana. Es tracta d’un art en el que la veu exerceix una funció creadora i, alhora, preserva uns valors col·lectius, una tradició que ha passat de pares a fills. Les cançons improvisades són veritables composicions poètiques en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos. L'improvisador escull l'argument principal i desenvolupa una composició formulada sobre una estructura de versos ben determinada. Quan el cant improvisat es formula com un diàleg entre improvisadors l'enginy del glosador, però, no es mesura només en l’estructura formal de la composició sinó també en el contingut de la resposta, que necessàriament ha de ser ràpida, enginyosa, i escaient a l'envit del contrari.
Les composicions versificades poden tenir un nombre indeterminat de versos, però en la seva majoria són de quatre versos, normalment heptasil·làbics. Aquestes composicions es fan en ocasió de qualsevol vetllada de gloses, en una circumstància anecdòtica de la vida quotidiana i sobretot en el marc de celebracions festives populars al carrer. Força coneguts són els anomenats combats de glosadors o “de picat”, on dos o més glosadors s’enfronten festivament elaborant i improvisant rèpliques i contrarèpliques contínues que posen a prova la destresa i l'enginy dels contrincants.
El cant improvisat sovint es fa amb propòsit de divertir i entretenir, però sovint l’originen altres motius, com donar sortida a un sentiment, adular o atacar una persona, crear un estat d'opinió sobre un fet determinat, destapar rumors existents, valorar esdeveniments ocorreguts al poble, denunciar injustícies, qüestionar determinades coses, etc La temàtica del cant és, doncs, força variada i pot incloure des de composicions humorístiques, satíriques i burlesques, a expressions amoroses i eròtiques, passant per composicions netament religioses, commemoratives i fins i tot polítiques.
Tot i ser una creació espontània, l’èxit de certes composicions i la seva repetició anual han contribuït a crear una literatura popular al voltant del cant improvisat. El poble conserva i transmet amb el pas del temps aquelles composicions més reeixides. Així, el procés de transmissió de les gloses ha estat primer de viva veu, de boca dels autors a les persones qui escoltaven i d'aquests als parents, amics i coneguts, i de pares a fills, sobrepassant sovint l'àmbit local. I després, s’ha acabat fixant per escrit, de la mà de persones que han volgut deixar constància de les composicions més populars i/o brillants. A les Illes Balears per exemple, són encara moltes les composicions de glosadors semi llegendaris que segueixen essent presents en la memòria col·lectiva, com Sebastià Gelabert, més conegut com "Tià de sa Real".
Les cançons improvisades sovint s’acompanyen de simples moviments de dansa i de la música provinent de diferents instruments: pandereta, guitarra, ximbomba... creant diferents estils i tonades.
Una mateixa manifestació cultural, diversos estils
Les diferents tonades, així com la procedència dels intèrprets, ha contribuït a crear una rica diversitat d’estils dins el cant improvisat dels Països Catalans. A Lleida per exemple, de les cançons improvisades en diuen “garrotins” i empre van acompanyades per la coneguda tonada “al garrotín, al garrotan, a la vera vera de Sant Joan”. A la Segarra, Garrotxa, Osona i Ripollès, en canvi, de les cançons en diuen “corrandes” i als intèrprets els diuen “corrandistes”, essent una tradició -força estesa també en d’altres indrets del país- vinculada, sobretot, a les cantades de caramelles del Dissabte de Glòria. Per la seva banda, a tot l’Empordà de les cançons improvisades en diuen “nyacres” mentre que a Cadaqués les anomenen “patacades” i es desenvolupen, sobretot, en el marc de la Festa de Sant Sebastià, al gener, i per Carnaval. A l’Ebre les anomenen “jotes”, que són “de rondalla” al Montsià. A les Illes Balears hi ha les “gloses” menorquines i les mallorquines, que compten amb una extraordinària popularitat en el marc de les festes de Sant Antoni, cantades acompanyades per ximbomba al costat dels foguerons d’aquesta nit hivernal. També hi ha el cant pagès de les Pitiüses, un dels més arcaics del Mediterrani. Al País Valencià el cant improvisat té una enorme popularitat i es diferencia entre les “albaes” i el “cant d’estil”. Cada un d’aquests gèneres té les seves particularitats i els seus trets definitoris.
La poesia oral improvisada existeix en quasi tots els pobles del món i els glosadors són coneguts amb diferents noms: repentistes de Portugal o Brasil, "payadores" a Argentina, "poeti" a Còrsega, “griot” africà, "improvisador" a Angola, “bertsolaris” a Euskal Herria, els “rapers” o “hip-hopers” americans, etc
Text: Redacció festes.org
Fotografies: Manel Carrera Escudé i Daniel Nabil (culturapollensa.com)
|
|
|
Cites sobre el cant improvisat
Mossèn Antoni Maria Alcover definí els glosadors amb l'apel·latiu de "modestíssims, desinteressats feyners del jardí d'aquella sereníssima Princesa, filla de l'Altíssim, la sagrada Poesia".
Felip Munar, promotor de cant improvisat a Mallorca diu que “la improvisació oral cantada és un joc de màgia, d’afinitats, de creativitat. És una manera d’entendre el món, les relacions, la manera de viure. És un cant a la riquesa lingüística i cultural, un reforçament del bagatge cultural i una manera de compartir-lo amb les persones properes, però també d’arreu del món. Paga la pena conèixer-lo!”
|
|
|
| |
| |
| |
|
| |
|
|
 |
 | |
|
llegir
| |
Cor de carxofa
Diversos autors,
Fanzin mensual sobre la cançó improvitzada. Hi trobaràs les actuacions ...
|
|
| |
|
ECOSISTEMA
)
)
