|
Calendari: Festes d'Hivern > Carnaval > Publicacions satíriques
|
|
Temps de sàtires
El Carnestoltes anima la befa
Diferents poblacions, Dijous Gras-Dimecres de Cendra
L'Esquella de la Torratxa
La Campana de Gràcia
Detall d'una revista satírica catalana antiga
Cartell del Carnaval de Roses 2005
Cartell del Carnestoltes de Terrassa 2002
Burla de l'AVE, tren d'alta velocitat
Revista carnavalera de Reus
Cartell de la discòrdia de Valls
Blogs satírics Reus 2009
Té la mà Maria
|
| Una de les característiques de moltes festes de Carnaval catalanes és la presència de la sàtira. El cartell anunciador de la festa, les carrosses de les rues, els parlaments d’arribada i testament d'en Carnestoltes, les disfresses i les publicacions que aquests dies proliferen.. són instruments i espais privilegiats per a l'exercici de la sàtira carnavalesca.
La sàtira
Per sàtira s'entén l'expressió de "paraules amb què es censuren o ridiculitzen severament els defectes d'algú". És a dir, la sàtira és el judici sobre les qualitats o defectes d'algú o d'alguna cosa, l'acte de fer notar els seus defectes. Tot i que normalment la sàtira es circumscriu a l’àmbit literari (en prosa o en vers, en paper o digitalment), també s’expressa mitjançant les arts gràfiques (cartells, dibuixos) i les arts escèniques (el teatre, els balls).
El principal objectiu de la sàtira és la millora del subjecte satiritzat, a diferència de l’humor, que té per únic objectiu fer riure. L’enginy, juntament amb recursos com la ironia, els dobles sentits, la comparació i la paròdia, són les principals armes de la sàtira. La sàtira però, sovint inclou la burla, el riure's d'algú o d'alguna cosa, i també l'escarni, la riota i la befa. La sàtira és per naturalesa insolent, provocadora, corrosiva i transgressora, afrontosa amb els que s'ho mereixen. Però la sàtira, a diferència de la crítica, quasi sempre és divertida, tot i que no sempre és així. És precisament aquest component lúdic, de joc, el que a vegades fa difícil saber si amb la sàtira s'està parlant en broma o si s'estan dient veritats com a temples.
La sàtira popular sovint va dirigida al poder establert. En primer lloc, als membres dels tres poders de l'Estat: executiu, legislatiu i judicial, és a dir, funcionaris, polítics i jutges. La sàtira sobretot s'acarnissa amb els polítics deshonestos que, siguin dels color que siguin, se serveixen del poder que el poble els atorga per a cometre actuacions il·legítimes o per no fer el que havien promès que farien. Els jutges i les seves actuacions injustes també són motiu d'escarni. Menys reben els funcionaris, tot i ser el braç executor del poder legislatiu. Modernament, el quart poder, els mitjans de comunicació i la premsa, també són objecte d'escarni, amb burles i paròdies referides als personatges que els poblen. També són objecte de burla altres membres de la societat, com els poderosos corruptes, constructors immobiliaris i altres destructors de la naturalesa i el paisatge, i explotadors de tota mena a qui només mou l'afany de lucre personal. La sàtira també va dirigida a la classe sacerdotal -papes, bisbes, sacerdots i mossèns- quan es comporten més enllà de les seves atribucions espirituals. A casa nostra, a més a més, la sàtira apunta també a tota mena d'empreses i persones al servei del colonialisme espanyol, serveis públics que no funcionen, grans projectes populistes i tota mena d'actuacions de l'administració colonial. També són objecte de sàtira els membres de la casa reial espanyola, els Borbons, els seus obscurs negocis i les seves declaracions, i a tots aquells que els fan la cort.
La sàtira i les festes al llarg de l’any
La nostra cultura disposa d’una vastíssima tradició satírica, que en l’actualitat s’expressa durant tot l’any en publicacions de tota mena, programes de televisió, programes de ràdio, webs, premsa escrita, revistes, etc
La sàtira, barrejada amb crítica social, també és present en les celebracions festives tradicionals que tenen lloc durant tot l’any. És present en determinats balls parlats, com el de Dames i Vells (a Tarragona), les Carasses (a Petrer), hereves de les medievals danses de tapats, i els versots dels balls de diables en el marc de les festes majors (Catalunya Nova). També trobem sàtires en el marc de determinades manifestacions del teatre nadalenc, com les garrofes dels Pastorets (Catalunya Vella). Però també són plenes de sàtira les Falles del País Valencià, ja sigui mitjançant els mateixos monuments fallers com amb els seus cartellets explicatius que hi ha al peu de la falla. Finalment, la denúncia i la sàtira es barregen en els perots o Nanos, els ninots de roba d'algunes celebracions quaresmals valencianes (Cocentaina).
La sàtira carnestoltenca
Si bé és cert que la sàtira forma part d'altres festes al llarg de l'any, aquesta troba el seu millor moment d'expressió en el marc de les festes de Carnestoltes, de Dijous Gras a Dimecres de Cendra. El fet de ser un moment en què eclosionen les tensions socials, en què el món es capgira momentàniament, en què l’odre social es posa en evidència, fa que la sàtira trobi en el Carnaval un terreny abonat per a esplaiar-se.
La sàtira carnavalesca és sobretot formulada en clau local i nacional, tot i que sovint també abasta els àmbits estatal i internacional. Les sàtires del Carnaval apareixen en diversos moments de la seqüència ritual.
En primer lloc, la sàtira apareix els dies abans que comenci la festa, en els cartells anunciadors del Carnaval, sovint origen de dures controvèrsies i picabaralles entre el poder ridiculitzat i els que fan la sàtira. L’aparició de rostres coneguts de la vida social local en situacions compromeses sovint provoca la ira dels afectats i la riota dels ciutadans.
En segon lloc, la sàtira és present a les rues de Dissabte de Carnaval, en forma de carrosses que representen diversos temes d’actualitat en clau de mofa. Aquestes rues satíriques acaben esdevenint autèntiques cròniques socials de la localitat on es celebren.
També inclouen sàtira els sermons, pregons o crides d'en Carnestoltes, pronunciats quan el Rei dels Pocasoltes arriba a la població proclamant l'inici del seu regnat, però també en el testament del personatge, una vegada aquest ha mort.
Finalment, la sàtira apareix en tota mena de fulls editats per col·lectius o individus, impresos i escampats per la ciutat per diversos mitjans. Aquests impresos i publicacions satíriques apareixen només coincidint amb el Carnestoltes, tenen un caire divers però tenen en comú el fet que contenen tot tipus de sàtires, burles i crítica social elaborada en clau local. Un dels fenòmens recents més destacats en aquest sentit és que, amb l’aparició d’Internet i la facilitat i l’abaratiment de la possibilitat de publicar, hi ha hagut un increment exponencial d’aquest gènere literari, en forma de webs i de blocs. La Xarxa ha ressuscitat la nostra tradició satírica, ara en format digital, facilitant les coses a tots aquells que volen satiritzar al poder.
Text: Manel Carrera i Escudé
Fotografia portada: Rafael López-Monné
|
|
|
| |
| |
| |
|
| |
|
|
 |
|
ECOSISTEMA
)
)
