Flors de margarita
Xilografia de Santa Margarita al Flors Sactorum. Biblioteca de Catalunya
Detall de Santa Margarida d'Antiochia al "Mystic Marriage of Saint Catherine", Barna de Sienna, 1340
Santa Margarida, en una pintura holandesa del 1440
Xilografia extreta d'uns goigs
Santa Margarida, per Tiziano
Tabla de Santa Margarita, de Rafael Moger, 2ª mitat del segle XV
Margarita devorada pel drac
Pintura de Santa Margarida a Es Migjorn Gran (Menorca)
Santa Margarida de la Riera de Gaià
Cucafera de Begues
Cucafera de Castellbisbal
Cucafera de Tarragona
Cucafera de Tortosa
|
| En la biografia i llegenda de santa Margarida es barregen el rastre de les heroïnes medievals europees matadores de dracs i la història d’una noia que visqué al segle III a Antiòquia i que es feu famosa per un episodi fantàstic durant el qual aconsegueix sortir de la panxa d’una bèstia ferotge, una cuca-fera, que l’havia devorada.
Etimologia de la paraula
Un cop d’ull al diccionari posa de manifest que la paraula Margarida o Margalida té diverses accepcions, totes elles referides a elements naturals d’una bellesa excepcional.
En primer lloc la paraula prové del mot llatí “margaritae”, que significa “perla”. Les perles són formacions naturals segregades en l’interior de certs mol·lusc i són molt apreciades en l’orfebreria i la gemologia. La paraula també designa a la flor de diverses plantes que disposa els seus pètals al voltant d’una esfera central i també a diversos animals invertebrats. En la nostra cultura, tant les flors com les perles són símbols de la bellesa natural, i s’associen a la lluna i al mar i a antigues divinitats femenines.
La història i biografia de Margarida
Existeixen poques dades de l’existència real de Margarida, tot i que si hem de donar per certes les referències que apareixen en els llibres que recullen les vides i el martiri dels sants, Margarida hauria estat una dona que hauria viscut a Antiòquia (avui Antakya, una ciutat de Turquia, a la frontera amb Síria) entre els segles III i IV dC. Sembla que el seu nom original fou Marina i fou molt popular a les esglésies orientals.
Tot i que originària d’Orient, el seu nom es popularitzà molt durant l’Edat Mitja a Europa i molta gent el posà a les seves filles. Aquest èxit fou especialment rellevant a Mallorca, on encara avui moltes joves s’anomenen Margalida.
La llegenda de santa Margarida
La llegenda de santa Margarida es basa en una narració d’origen grec, escrita per Teòtimus i difosa per Jaume de Voràgine a la seva obra Llegenda Àuria. La llegenda explica que Margalida era una dona d’excepcional bellesa, filla d’un sacerdot no cristià d’Antiòquia. Quan Margarida era molt joveneta, va quedar orfe de mare i va ser confinada a una nodrissa cristiana, que la va convèncer per convertir-se al cristianisme.
La llegenda explica que un dia, a l’edat de 15 anys, pasturant les seves ovelles, el governador de la zona la va veure, i en trobar-la tant guapa, se’n va enamorar i va procurar tenir-la com a esposa. El governador féu que li portessin la jove davant seu però ella va declarar-se cristiana i es va negar a acceptar les seves proposicions de casar-se amb ell, perquè entre altres coses, això implicaria renunciar a les seves creences.
Davant la negativa de Margarita d’accedir a les seves pretencions, el pretor començà a infligir-li tot tipus de càstigs. El primer fou tancar-la dins un càrcer. Allà dins es situa un dels moments de la vida de la santa que més es recordarien després: dins la presó fou assaltada pel Diable, primer sota la forma d’una terrible bèstia ferotge, un drac o cuca-fera de diversos caps i després sota l’aparença d’un home negre i barbut.
L’episodi del drac té diverses versions. Segons una primera versió dels fets, el drac amenaça amb devorar-la i la santa, amb l’ajuda de la creu, aconsegueix dominar i amansar la bèstia.
La segona versió de la història és més espectacular i rica en simbolismes. La bèstia no només amenaça Margarita si no que a més a més aconsegueix devorar a la santa. Ara bé, un cop dins la panxa del drac, Margarita aconsegueix donar mort a la bèstia perforant-li el ventre de dalt a baix amb l’ajuda d’una creu. D’aquesta manera pogué la santa vèncer el drac i sortir de la comesa sense haver patit cap dolor.
Aquest episodi del drac fa pensar que aquesta santa podria tenir alguna relació amb ritus iniciàtics arcaics en què l’iniciat ha de superar unes proves. També permet interpretacions més psicològiques, que fan pensar que tota aquesta història és una visualització del captiveri femení, en què el drac és la representació del mal, en aquest cas, de l’home que vol posseir-la sense el seu consentiment. Per altra banda, el venciment d’un drac per part de la santa, de fortes conviccions cristianes, també serveix per a representar la idolatria o l'heretgia vençuda per la religió cristiana.
La llegenda, però, continua. Vençut el drac, el Diable se li apareix de nou sota la forma d’un home negre barbut que també la tempta i amenaça. Quan Margarita descobreix que és el dimoni de nou, fa el senyal de la creu per fer-lo fugir i li agafa la barba tot reduint-lo i podent-lo fer desaparèixer.
Després de passar el tràngol de la presó, Margarita és torturada i sofreix diversos suplicis: és despullada i col·locada sobre el foc de teies enceses i després és llançada dins una tina d’aigua congelada perquè li augmenti el dolor. Margarita aconsegueix sortir viva de totes aquestes proves i això fa que es converteixin al cristianisme 5 mil homes. Finalment, davant el temor que els miracles de la santa no converteixin més gent, la santa és conduïda fora de la ciutat on és decapitada, el 20 de juliol, dia en què es converteix en màrtir cristiana.
Patronatge i invocacions
La llegenda explica també que just abans de morir, Margarita digué que, quan una dona l’invoqués en son part, intervindria perquè tingués l’infant sense mal. Això, juntament amb l’episodi en què Margarida surt victoriosa de la panxa del drac, ha feta que la santa hagi estat tradicionalment invocada per les dones embarassades que li demanen un part fàcil i sense problemes, i per les dones que fa poc que han parit per tal que les ajudi en els primers mesos de la nova vida que inicien.
Segons en Joan Amades, la santa ha estat tradicionalment considerada per les àvies com la patrona de les dones, les guardadores de mainada, les “cangurs”, i mestresses d’escoles de pàrvuls o de basseta.
Representacions i interpretacions
Margarita és una santa del panteó cristià que tradicionalment s’ha representat com una dona jove i molt bonica, humil i senzilla, que duu a la ma dreta una creu cristiana i a l’esquerra una palma. Ara bé, l’element més destacat de la seva iconografia és que als seus peus hi apareix una fera demoníaca. En algunes imatges, sembla com si la bèstia fos aixafada per la santa, però en d’altres, sembla com si la santa i l’animal, fossin una sola persona. La interpretació de la santa vencent un drac s’aguditza en certes representacions, en què la creu és l’arma amb què la santa domina al diable i les forces infernals. Ara bé, en d’altres, sembla com si la santa anés damunt el drac, conduïnt-lo.
De fet, hom creu que Santa Margarida domina al diable i els monstres infernals i la seva reconeguda efectivitat en les seves intercessions la feren una de les santes més populars a l’Europa de l’Edat Mitjana.
Una possible substitució?
Les poques proves documentals de la seva existència històrica, les confusions amb altres santes i l’arreladíssima popularitat de la llegenda a Europa fan suposar que en la figura de la santa hi convergeixin dues tradicions i que la santa pugui ser una substitució d’una heroïna anterior. Els herois i matadors de dracs i tota classe de bèsties infernals i perilloses eren molt habituals a l’Europa precristiana. Santa Margarida seria doncs, segons aquesta teoria, l’evolució d’una ancestral heroïna matadora de dracs.
Santa Margarida i la Cuca-Fera
Així com la bèstia associada a sant Jordi és el Drac i l’associada a santa Marta és la Tarasca, l’animal diabòlic associat a santa Margarida és una Cuca Fera. Així consta, per exemple, a València, on durant la processó de Corpus santa Margarida desfila amb la "Cuca Fera", una gran tortuga que representa, segons la llegenda, al dimoni dominat per la santa.
De totes formes, tal i com mostren totes les xilografies antigues l’animal que hi ha als peus de la santa adopta formes molt diverses. I és que el nom de cucafera, tot i que s’ha utilitzat per a designar un tipus d’animal tipus tortuga de coll llarg, és un sinònim de qualsevol bèstia fera, d’animal monstruós que tingui una bona panxa i una bona boca amb què poder devorar a santa Margarida.
Text: Manel Carrera i Escudé
Xilografies: Biblioteca de Catalunya
Fotografies: Ramon Saumell i Manel Carrera i Escudé
|
ECOSISTEMA
)
)
)
)
)
)
)
)
)
)
