|
Ecosistema: Protagonistes > Nans, cabuts i capgrossos > Esquivamosques
|
|
Els esquivamosques
Vetllant perquè ningú destorbi el pas i el ball dels gegants
Diverses poblacions catalanes, Diferents moments de l'any
Empaitant la mainada (Biblioteca Fages de Climent/Àlbum Rubaudonadeu)
Una piga, llúpia o berruga l'identifica
En Merma o Cap de Llúpia de Vic Foto: Jan Grau
Cap de Lligamosques amb els gegants d'Olot
En Berruga de Figueres creant l'espai festiu
Esquivamosques de Girona
Esquivamosques desparegut de Palamós
Testa de la família Bolós
|
| L'esquivamosques és un personatge festiu que, mitjançant un capgròs que representa un home grotesc, té per missió apartar a tots aquells que amb la seva inoportuna presència puguin destorbar el pas o el ball dels gegants, figures amb qui està estretament vinculat.
Característiques del personatge
Una tipologia especial d’esparriots són els anomenats esquivamosques o lligamosques, paraula que recull el diccionari:
LLIGAMOSQUES m. i f.
|| Personatge que pren part a certes festes populars i té per missió acompanyar els gegants i empaitar la mainada a cops de xurriaques (Olot)
També coneguts amb el nom de mastegamosques o espantamosques, es caracteritzen per dur la testa coberta amb un capgròs de cartró pedra o fibra de vidre que representa un home d’aspecte més o menys grotesc, prou estrany per espantar i impressionar a la canalla.
La majoria de vegades es tracta d’un capgròs que representa un home calb que té una gran berruga, piga o llúpia a la cara o a la clepsa. De fet, molts d’aquests personatges també es coneixen popularment pel nom de Berruga o Llúpia, amb referència a aquest element tan característic del seu aspecte extern.
No existeix una vestimenta única i característica dels esquivamosques: n’hi ha que van vestits de bufó, altres amb una túnica d’una sola peça i fins i tot n’hi ha que duen vestits més o menys estrafolaris.
Tots els esquivamosques van equipats amb un instrument -una "arma"- a les mans (xurriaca, fuet, bufeta inflada, bastó, espantamosques…), que fan servir per executar les seves funcions.
Funcions dels esquivamosques
Els esquivamosques no són mai els protagonistes de l’acció principal de la festa, sinó que van sempre associats a una parella de gegants. De fet, l’esquivamosques és quasibé sempre una peça realitzada pel mateix constructor dels gegants amb qui està estretament vinculat.
La principal missió dels esquivamosques és acompanyar els gegants en les seves actuacions i vetllar perquè cap persona molesta o impertinent, cap “mosca”, no destorbi el seu pas o ball. De fet, la seva funció bàsica és impedir que ningú no entrebanqui ni faci caure els gegants, tasca que sovint passa per empaitar o assotar els que els rodegen, bàsicament criatures però també algun badoc, els impertinents o fins i tot algun animal que circuli despistat pel carrer. I és que, en la mesura que els portadors dels gegants tenen la visió de l’espai reduïda (només hi veuen per una petita finestreta), cal que algú els garanteixi que el camí i l’espai del seu voltant està lliure d’obstacles.
En els trajectes festius (cercaviles, processons, seguicis…) el personatge té per missió obrir el pas entre la gent i garantir que les persones i figures que en formen part puguin avançar sense problemes. En aquest sentit, l’esquivamosques té llicència per escometre –de manera innòcua, sense fer mal- tots aquells qui amb la seva inoportuna presència o comportament destorbin el pas dels actuants i amenacin l’execució del ritu. I quan hi ha ball a plaça, l’esparriot contribueix a crear i mantenir l’espai escenic necessari perquè els gegants i els músics puguin actuar amb total llibertat.
La llegenda dels esquivamosques
Una llegenda oral, que circula de generació en generació en els pobles que tenen esquivamosques, justifica el nom d’aquesta tipologia d’esparriots d’una altra manera. S’explica que els esquivamosques es diuen així perquè antigament existia un home calb que s’untava el cap amb mel per tal que totes les mosques que hi pogués haver pel carrer el dia de la festa es concentressin a la seva testa i, d’aquesta manera, no destorbessin ni els geganters ni els assistents. Una altra versió de la mateixa llegenda conta que tal personatge era un bufó que distreia els comtes catalans durant les vetllades festives estiuenques i que s’untava el cap amb mel per tal que les mosques no molestessin els que el contractaven. Segons aquesta llegenda el personatge de carn i ossos va existir històricament i, amb els anys, d’aquest singular personatge se’n feu un capgròs que reproduïa la seva fisonomia grotesca.
Els esquivamosques catalans
La majoria dels esquivamosques es troben concentrats en la Catalunya Vella. Dins d’aquesta categoria hi ha els actuals Cap de Lligamosques d’Olot (Garrotxa), en Berruga de Figueres (Alt Empordà), la família de Caps de Llúpia de Vic (Osona), l’Esquivamosques de Girona (Gironès) i el Mastegamosques de Calella (Maresme). També s’hi inclouen altres Caps de Lligamosques d’Olot -com els del barri de Sant Miquel, el barri de Sant Cristòfor i El Arte Cristiano- i figures desaparegudes com en Berruga de Castelló d’Empúries, Portbou, Banyoles i Palamós.
Molts d’aquests capgrossos esquivamosques tenen el seu referent en el Cap de Lligamosques d’Olot, el primer i més antic, (la família Bolós d'Olot en conserva una peça de principis del segle XIX), i del qual sembla que procedeixen, per imitació, tota la resta.
Text: Manel Carrera i Escudé
|
|
|
| |
| |
| |
|
| |
|
|
 |
|
ECOSISTEMA
)
)
)
)
