El Galtes, màscara popular catalana
Màscares del País Basc
Una màscara de dimoni
La màscara de roba dels "txatxos"
Caretes satíriques al Nepal
|
| La màscara és un element màgic que permet la transformació de la pròpia personalitat. Malgrat que l'ús de màscares no és exclusiu de les festes de Carnaval, aquest element és un dels pilars fonamentals de qualsevol celebració carnavalesca.
El Carnaval -entès com al conjunt de manifestacions festives que tenen lloc entre Dijous Gras o Llarder i Dimecres de Cendra- conté molts dels elements que caracteritzen el què els experts defineixen com a festa. El trencament amb la quotidianitat, la sàtira política i social, les batalles rituals, la desfilada de comparses i rues plenes de gent disfressada i la inversió dels papers i rols socials són algunes de les característiques de les festes d'en Carnestoltes a casa nostra.
Però si una cosa caracteritza al Carnaval, i per extensió a la festa en general, és l’ús de màscares i disfresses, que ens permeten ocultar, dissimular i fins i tot canviar, la pròpia personalitat. Amb elles fem teatre, ens canviem d’identitat i juguem a ser una altra persona, sense deixar de ser nosaltres mateixos. Les màscares i les disfresses serveixen per ocultar el nostre rostre i així poder fer tot allò que normalment no gosem: cometre entremaliadures, actuar grollerament, xerrar més del compte...
La màscara
Una primera definició relaciona la màscara amb el teatre: és “la careta, de fusta, cuir o altres materials, que els actors antics es posaven per a representar”. De fet, el substantiu llatí "persona" deriva del grec prosopon que significa "màscara", i que es refereix a la que cobria el rostre de l'actor per executar determinats papers teatrals i que permetia, alhora, fer re-sonar (per-sonare) la seva veu.
Però el terme "màscara" admet més definicions. Per una banda també és una cara figurada, amb forats als ulls i a la boca, amb què una persona es cobreix el rostre per amagar-lo, sovint en el marc de festes i balls. La màscara pot ser simplement un tros de tela amb forats pels ulls amb què una persona es tapa parcialment la cara per a no ser reconeguda. En qualsevol dels dos casos, la màscara serveix per protegir la intimitat. En un sentit més figurat, una "màscara" és una falsa aparença de què algú o alguna cosa es revesteix. És una manera de falsejar l'ésser profund, que ha generat les expressions "desemmascarar" una persona o "treure's la careta".
Funcions i moments de les màscares
Les màscares tenen diverses funcions, que varien segons el context on apareixen, però el seu ús sovint obeeix a motivacions semblants: la recerca de l’alteritat, el desig de tornar al caos original i l’alliberament a través de l’orgia. En la majoria de moments festius, tenen una funció religiosa: serveixen per fer aparèixer, en determinades cerimònies, als esperits o divinitats. A través seu, la divinitat es manifesta i s’estableix el lligam entre els homes i les forces del misteri.
Les màscares també poden tenir una funció teatral, dramàtica o còmica, quan representen els diferents personatges de la vida social d'una comunitat. En alguns casos les màscares serveixen per ridiculitzar a polítics i famosos i són, moltes vegades un termòmetre de la crítica política d’un país. En altres casos, les màscares imiten determinats ídols procedents de la televisió o el cinema.
També hi ha màscares amb una funció bàsicament protectora de la cara envers les agressions externes (màscares de gas, proteccions facials, etc.) i els anomenats "antifaços", que només en tapen els ulls. Les màscares foren perseguides per l’Església durant molt de temps perquè eren considerades sacrílegues.
En la majoria de països, i també en el nostre, les màscares sobretot apareixen en dates carnestoltenques, integrades en el marc d’una disfressa i desfilant dins una comparsa. De fet, les “Mascarades” són les celebracions que consisteixen en la desfilada en cercavila d'un conjunt de gent disfressada amb màscares.
La màscara en la tradició catalana
L’ús de màscares fora de les dates de Carnaval en el nostre país és més aviat escàs i es redueix als als Plens de la Patum de Berga, a determinades colles de dimonis i diables que les integren dins el seu vestuari, especialment a Mallorca; a les botargues de Sant Antoni als Ports de Morella; als dimonis de Mallorca, i al "Pollu" de Moià, que empaita a tothom amb la cara tapada.
La màscara en la tradició catalana pren formes diverses, però essencialment es tracta o bé de màscares de dimonis i diables o bé de formes antropomòrfiques, amb màscares molt conegudes dins el teatre català, com les del Galtes, l’Úbú, el Porc o el Dentat, que han popularitzat companyies teatrals de renom.
Text: Redacció festes.org
|
ECOSISTEMA
